EL NOSTRE PAPASSEIT

Joan Salvat-Papasseit

(Nou diccionari 62 de la literatura catalana)
Barcelona, 1894-1924. Poeta.

De formació autodidacta i extracció proletària és un del representants més significatius de l’avantguarda històrica a Catalunya. Orfe de pare, des del 1901 visqué a l’Asilo Naval Español. A partir de 1906 fins el 1917 va fer oficis ben diversos, des d’aprenent d’adroguer fins a vigilant nocturn al moll. Cap el 1914 havia ingressat a la «Juventud Socialista» per la qual cosa començà a escriure a publicacions revolucionaries com ara Los Miserables, La Justicia Social de Reus i Sabadell Federal, des del 1915. S’inspirà en l’anarquisme i inicià una defensa aferrissada de la classe obrera. Utilitzà normalment el pseudònim de Gorkiano. Molts d’aquest articles foren reunits a Glosas de un socialista (1916). Aquest és un període on té preferència la llengua castellana i on s’aboca a la crítica politicosocial. La seva obra assagística comprèn tres reculls: Humo de fábrica (1918) amb un pròleg de l’escriptor Àngel Samblancat on incorporà molts articles de les Glosas, els textos dels Mots propis (1917-1919) publicats a la revista Un Enemic del Poble, reflexions morals sobre l’home inspirats en la filosofia de Nietzche i l’ideari de Torres-Garcia i, finalment, La ploma d’Aristarc, que no arribà a publicar.

El 1918 es casà amb Carmen Eleuterio. Del matrimoni van néixer dues filles, Salomé i Núria, a les quals dedicà Els nens de la meva escala: dites d’infants (1926). A partir de l’any 1919 es va fer càrrec de la secció de llibreria de les Galeries Laietanes sota la protecció de Santiago Segura. Batejada posteriorment com Llibreria Nacional Catalana, l’escriptor la convertir, ajudat pel seu germà Miquel, en un focus avantguardista, sobretot a partir de l’estada que va fer a París el 1920 on prengué contacte amb diferents autors d’avantguarda.

De salut molt feble hagué de fer diverses estades als sanatoris de Les Escaldes, Amélie-les-Bains i el Vernet cosa que influí decissivament en la seva obra. Arran d’una forta crisi personal i desenganyat del socialisme abandonà la política i es dedicà de ple a la poesia que no deixà de conrear fins el moment de la mort. Però, a més de poeta, fou un agitador cultural com ho demostra la fundació de tres revistes: Un Enemic del Poble (1917-1919), lligada als postulats regeneracionistes durant un primer moment i que evolucionà cap al futurisme el segon, Arc-Voltaïc (1918) model avantguardista per excel·lència on col·laborà Joan Miró, Rafael Barradas i Joaquim Torres-Garcia, i Proa (1921), de caire postavantguardista, que alternà textos nacionalistes amb poesies.

Una altra de les seves inquietuds fou la creació de l’editorial Salvat-Papasseit Llibreters. El seu primer poema català que aparegué el 1917, «Columna vertebral: Sageta de foc» juntament amb els textos programàtics Sóc jo que parlo als joves (1919), Concepte de poeta (1919) i el manifest Contra els poetes amb minúscula: primer manifest català futurista (1920), són el clam d’una poètica que l’acostà al futurisme de Marinetti, a l’esperit nouveau d’Apollinaire i al nunisme de Pierre Albert-Birot, fins i tot al regeneracionisme de Joan Maragall, sobretot a partir del vitalisme que expressen. Esporàdicament col·laborà a La Revista, Vell i Nou, La Publicitat i La Mainada, entre altres. És també un dels pocs escriptors avantguardistes catalans que publicà a la castellana Grecia. La seva obra poètica la integren sis títols:

Poemes en ondes hertzianes (1919), il·lustrat per Rafael Barradas i Joaquim Torres-Garcia, que expressa la descoberta futurista i la recerca d’una poètica personal;

L’Irradiador del port i les gavines (1921), continuador de l’anterior però on s’aprofundeixen les troballes del futurisme;

Les conspiracions (1922), llibre que conté vuit poemes d’inspiració nacionalista escrits durant la seva estada al sanatori de La Fuenfría (Cercedilla),

La gesta dels estels: mostra de poemes (1922), on inicià un procés de mitificació de la realitat quotidiana a través de l’elegia i l’enyor,

El poema de la rosa als llavis (1923), poema unitari de tema amorós, i, finalment,

Óssa Menor: fi dels poemes d’avantguarda (1925), amb dibuixos de Josep Obiols, aparegut pòstumament i on el poeta abandona el fet quotidià per endinsar-se en l’angoixa i la proximitat de la mort.

Morí de tuberculosi als trenta anys. La seva vida i la seva obra estigueren sempre dedicades a l’exaltació de la joventut, la llibertat, la sinceritat, l’heroisme i la lluita. La seva poesia ha estat musicada per diversos cantautors catalans (entre els quals, Ovidi Montllor,http://idd007jc.eresmas.net/) i ha estat traduïda a diferents idiomes. Tant la seva persona com la seva producció han estat objecte de nombrosos números monogràfics a revistes i homenatges.

Informacio' extreta de la pa'gina web LLETRA: http://www.uoc.edu/lletra/ .